Un 10 de desembre de 1123, ara fa 899 anys, es consagrà l'església més icònica del Pirineu català: Sant Climent de Taüll, que no té un Pantocràtor sinó un Crist en Majestat i que desfermà una violenta guerra verbal entre Lluís Domènech i Montaner i Josep Puig i Cadafalch. Fil ✋

[nota prèvia: el fil ha quedat "una mica" llarg, el vaig començar a fer el dia abans de l'efemèride i a base de fer tweets i enllaçar històries una rere l'altra ha anat creixent fins a convertir-se en un fil de 200 tweets exactes. ? Però, en fi, Sant Climent de Taüll s'ho val]

No és una cosa que a mi, que vinc del món de l'arquitectura, m'amoini massa però és sabut que als historiadors de l'art els molesta força que de la famosa pintura mural de Sant Climent de Taüll tothom i arreu en digui "Pantocràtor", perquè en realitat això no és un Pantocràtor.

Segurament a aquestes alçades de la vida ja és molt difícil que la gent deixi de dir-li Pantocràtor però d'aquest tipus de representació se'n diu Crist en Majestat, en llatí "Maiestas Domini". És la versió occidental del Pantòcrator bizantí, que és una icona una mica diferent.

Pantocràtor ve del grec "pantokrator", format per "panto", que vol dir "tot", i "krator", que vol dir "poder". És a dir un Crist que tot ho pot, un Crist Totpoderós. Se'l representa només amb mig cos i sovint sol al centre de les cúpules, com aquest del segle XI a la Capadòcia.

En canvi un "Maiestas Domini", un Crist en Majestat, apareix de cos sencer i assegut còmodament en un tron, sovint envoltat del tetramorf (els quatre evangelistes), com aquest de Colònia, Alemanya, de la primera meitat del segle XIII i fet amb ivori sobre un petit cofre de fusta.

I per tant el de Taüll no és un Pantòcrator sinó un Crist en Majestat perquè apareix sencer, assegut i amb cames llargues, descalç, a mig camí entre un "hippie" i un jugador de bàsquet, mentre diu, solemne i envoltat del tetramorf, "Ego sum lux mundi" ("Jo sóc la llum del món").

No se sap qui el pintà i per això al seu autor se l'anomena Mestre de Taüll. Tampoc se sap qui construí l'església. Potser els Mestres Comacini hi tenen alguna cosa a veure veient la semblança entre el campanars de la Vall de Boí i els de la província de Como, a la Llombardia.

Sí que se sap que Sant Climent de Taüll té dues fases constructives: a finals del segle XI es féu una primera església, i a principis del XII se li afegí el campanar i es reformà i amplià l'anterior edifici, aprofitant-ne l'estructura, naus i absis i acabant-lo cap a l'any 1123.

De fet a l'absis es pot veure les dues fases de les dues esglésies. La primera era més baixeta i més curta, la segona, potser ampliada pels constructors llombards que es passejaven per Europa, era més alta i llarga, tot i que seguia el desgavell geomètric en planta de la primera.

La primera església del segle XI ja tenia algunes pintures ornamentals però se suposa que les famoses pintures del Mestre de Taüll foren fetes un cop acabades les obres de reforma de l'edifici dels anys 1120s. I encara hi hagué una tercera campanya decorativa als anys 1140s.

La part més dèbil de l'edifici, la coberta de fusta, fou reformada més endavant. Originalment la nau central era més alta però en algun moment es rebaixà i la seva coberta s'unificà amb les de les dues naus laterals, i així l'església acabà tenint una sola coberta a dues aigües.

Més enllà d'això l'arquitectura de l'església romangué intacta durant segles. L'únic que es feia era emblanquinar l'interior i anar renovant el mobiliari, especialment quan a principis del segle XVI s'hi instal·là un gran retaule gòtic al centre, davant del Crist en Majestat.

Passaren els anys i passà el temps. Catalunya se n'anà a la merda el 1714 i no fou fins a la segona meitat del segle XIX que el país recuperà una mica l'orgull. I l'orgull arquitectònic es recuperà rememorant glòries arquitectòniques medievals, tant romàniques com gòtiques.

Respecte a l'epicentre cultural del país, Barcelona, la Vall de Boí era a la quinta forca, perduda al mig del no res. Anar fins allà dalt era tota una excursió i fou precisament el Centre Excursionista de Catalunya (CEC), fundat el 1876 a Barcelona, dels primers en peregrinar-hi.

Les primeres fotografies de Sant Climent de Taüll aparegueren al "Butlletí" del CEC. Aquesta és de l'agost de 1892, feta per Lluís Marià Vidal. El campanar, de 770 anys de vida, aguantava dret tot i haver perdut algunes columnetes de les finestres, algunes de les quals tapiades.

Però qui coneix i entén l'arquitectura millor que els arquitectes? Ningú. L'octubre de 1904, un dels peixos grossos de l'arquitectura barcelonina (de fet, el peix més gros de tota l'arquitectura catalana), Lluís Domènech i Montaner, visità la Vall de Boí i entrà a Sant Climent.

Domènech tenia pensat publicar un gran estudi sobre el romànic català i per a fer-ho es passejà pel Pirineu entre 1904 i 1906 prenent notes i fent plànols i dibuixos. Quan l'octubre de 1904 entrà a Sant Climent de Taüll en féu la primera foto de l'interior, que és aquesta:

La fascinació que hom té avui dia pel Crist de Taüll segles enrere no devia ser tal, perquè el retaule gòtic del segle XVI era col·locat just al davant de les pintures romàniques, i de fet el pinacle central del retaule era al davant de la cara del Crist, "like, in your face!"

Tot i així ja en reconeixien el valor i per això, tot i tenir l'interior de l'església tota emblanquinada, les pintures van seguir a la vista i no foren amagades sota l'estuc. Domènech captà de seguida el valor "importantíssim" de les pintures i va escriure això al seu quadern:

Darrere d'en Domènech vingué en Josep Puig i Cadafalch, que un cop creat l'Institut d'Estudis Catalans el 1907 proposà fer també un viatge pel Pirineu estudiant tot el que trobessin pel camí. L'expedició incloïa el fotògraf Adolf Mas, i el 5 de setembre entraren a Sant Climent.

Fou aleshores quan es produí un fet d'un cert impacte en la cultura arquitectònica catalana que fou l'inici d'una guerra total entre Domènech i el seu deixeble Puig, els quals fins aleshores havien mantingut una relació excel·lent, fins i tot col·laborant en diverses empreses.

Era una guerra que ja s'havia començat a covar uns anys abans i que incloïa una vessant política al més pur estil ERC vs. Junts, perquè tant Domènech (que salvant moltes distàncies seria l'equivalent d'ERC) com Puig (que seria el de Junts) compartien catalanisme però amb matisos.

No entro en el tema polític sinó se m'allarga massa el fil, però a part del tema polític en la guerra que el romànic provocà entre Domènech i Puig també hi ha soterrada la tortuosa transició del Modernisme al Noucentisme. Cal recordar que Puig era 17 anys més jove que Domènech.

A més a més dels temes polítics i estilístics, hi havia un tema professional i d'ego. Puig venia cremat del seu intent fracassat de 1902 de ser catedràtic a l'Escola d'Arquitectura de Barcelona, d'on en Domènech n'era catedràtic des de 1899 i director de l'Escola des del 1900.

No és que en Domènech tingués res a veure amb l'intent fallit d'en Puig, de fet aquest fracàs havia estat a causa d'impediments burocràtics de Madrid, però això féu que Puig derivés cap a les institucions privades mentre en Domènech es mantenia com a director de l'Escola pública.

Domènech deixà la política el 1904, tip d'aquesta eterna olla de grills que és la política catalana on són pocs i a sobre mal avinguts, i fou quan començà els viatges pel romànic del Pirineu. Cronològicament ell fou el primer, i Puig anà al darrere copiant el seu antic mestre.

Però si en Domènech havia fet les seves excursions acompanyat d'estudiants de l'Escola d'Arquitectura, en Puig les féu acompanyat de l'arquitecte Josep Goday, del gran fotògraf Adolf Mas o de l'historiador Josep Gudiol, i sota l'empara del flamant Institut d'Estudis Catalans.

I fou precisament a través de l'IEC que Puig, Goday i Antoni de Falguera publicaren el 1909 "L'Arquitectura romànica a Catalunya", avançant-se al llibre que Domènech volia fer amb les seves notes, fotos i dibuixos dels viatges de 1904-06. Una obra que Domènech no publicà mai.

Això fou la gota que féu vessar el vas. Domènech tenia ja part del seu llibre redactat, però com publiques un gran llibre sobre romànic quan tot just algú altre acaba de publicar un gran llibre sobre romànic?... La hòstia (metafòrica) que havia rebut Domènech era considerable.

Un cop rebuda la primera, fou quan començaren a volar hòsties a tort i a dret entre els dos arquitectes en forma de cartes i articles a la premsa, desfermant tots els ressentiments que s'havien anat creant entre ells els últims 5 o 6 anys, entre la política, la professió i l'ego.

Començà en Domènech fotent-li una sobirana hòstia a en Puig en un article publicat el 25 de març de 1909 al diari que el propi Domènech havia cofundat 5 anys abans amb els escindits de la Lliga Regionalista, "El Poble Català", del qual en Domènech n'havia dibuixat la capçalera.

L'article és una carta al President d'Hisenda de la Diputació dient-li que qui necessita ser regada amb diners és l'escola pública oficial, des de la universitària fins a la primària, i no les noves institucions culturals, privades i elitistes, que estan muntant els noucentistes.

Domènech llença un dard directe al llibre de Puig sobre el romànic publicat per l'IEC i diu que, mentre l'escola pública no en té ni per pipes quan es tracta d'adquirir llibres, a l'IEC se'l rega amb diners per a publicar "edicions luxoses [...] que ningú compra ni ha de llegir".

I per a furgar a la ferida d'en Puig, que havia fracassat en el seu intent de ser catedràtic a l'Escola d'Arquitectura, Domènech posa el dit a la nafra quan, sense citar-lo directament, qualifica a Puig de "catedràtic postís" i "improvisem càtedres i catedràtics sense deixebles".

Puig no és citat explícitament a l'article però sap prou bé que el "catedràtic postís" és ell i, és clar, entra en còlera i contraataca. Ho fa des del diari de la Lliga Regionalista, "La Veu de Catalunya" (això seria com el Diari ARA que és pro-ERC vs. Vilaweb que és pro-Junts).

Puig replica dues setmanes després de l'article de Domènech, el 10 d'abril, amb un llarg article on fins i tot el títol, "Lo de la cultura", és una mena de mofa de l'article d'en Domènech (que es titulava "De cultura"). I a més titlla a "El Poble Català" de "diari nacionalista".

Puig, que aleshores tenia només 41 anys mentre que en Domènech ja en tenia 58, gasta una mala baba considerable, pròpia d'algú que està pletòric i al moment més àlgid de la seva vida, fins al punt de carregar a sac contra l'Hospital de Sant Pau que està construint en Domènech.

La frase és de traca i recorda allò de les beques-menjador de la Colau: "Està transformant un hospital en un Palau. Hi hà qui diu que ab els ornaments sobrers se podría doblar el número de llits; [...] ab lo que costa podría cuidarse a casa seva els malalts que hi capiguessin."

Puig, amb la ferida de la càtedra fallida encara oberta, carrega contra la posició de Domènech de director de l'Escola d'Arquitectura i subtilment el titlla de iaio: "És fàcil enganyar desde les altes càtedres, desde'l cimal de l'ensenyança, ab l'autoritat que donen els anys".

La crítica central de Puig és que l'Escola d'Arquitectura, "un sistema revellit y rutinari", està quedant enrere respecte les escoles europees i americanes, que l'ensenyament oficial de l'arquitectura fa figa. I òbviament la culpa és de qui dirigeix l'Escola, que és en Domènech.

Un cop oberta la caixa dels trons Domènech fa dues rèpliques. La primera, el 7 de maig, la dirigeix al President d'Hisenda de la Diputació, que és a qui anava dirigit l'article del març i que el propi president havia contestat. Domènech torna a defensar aquí l'ensenyança pública.

Però el tema que a Domènech realment li havia tocat molt els nassos era el del llibre de Puig. Domènech acusa a la Diputació de subvencionar amb grans dinerals a l'IEC, i amb aquests diners Puig li havia robat l'exclusiva de publicar el primer gran estudi sobre el romànic català.

Domènech està que treu foc pels queixals i trinxa el llibre de Puig, que és poc menys que una puta merda: "és una obra d'aficionats". Les fotografies del llibre són d'una qualitat mediocre i els dibuixos "a la ploma són ingrats, vacilants, d'un aprenent o d'un fadrí esguerrat".

Per a entendre d'on surt tanta bilis és clau el segon article que publica Domènech l'endemà, 8 de maig, a on fa una acusació bastant greu: assegura que Puig havia entrat a l'Escola d'Arquitectura i havia agafat treballs dels estudiants sobre el romànic per a fer el seu llibre.

Domènech comença recordant-li a Puig que ell prové de l'Escola d'Arquitectura i que d'ella ho après tot. I que en són els seus arquitectes qui han fet els nous edificis de l'Eixample "que són l'orgull nostre y l'admiració dels forasters", i els qui salvaren l'Exposició de 1888.

Després li refrega per la cara a Puig, que havia criticat a alguns dels professors de l'Escola com el veterà Joan Torras i Guardiola, que no té cap premi de l'Ajuntament per cap dels seus edificis. I diu que "Don Pedancio", com anomena a Puig, no pot presumir d'aquest reclam.

I per fi anem al tema: Domènech acusa a Puig d'haver-se emportat a casa seva, sense permís, els treballs sobre art romànic que els alumnes de l'Escola havien fet quan acompanyaven a Domènech pels Pirineus en les excursions de 1904-06. És a dir, l'acusa d'un delicte de robatori.

Als últims paràgrafs de l'article es pot veure l'odi profund que ha arrelat entre Domènech i Puig. La quantitat de desqualificatius revelen el fàstic que sentien l'un per l'altre. El mateix que hi ha ara entre ERC, Junts i la CUP: Catalunya és un etern cicle de gent barallada.

Domènech ja no piulà més. Però l'acusació de robatori era greu. Ja no només eren desavinences personals sinó acusacions d'haver comès un furt, i Puig encara féu un altre llarg article defensant-se dels insults i les acusacions. Fou al cap d'onze dies, el 19 de maig, a "La Veu".

Comença Puig enumerant totes les "floretes" que li ha dedicat Domènech: "Soch un sobrevingut. Soch un Don Pedancio, un catedrátich esquirol, mestre Ciruela. Lo que escrich es una farsa. Pateixo la malaltia de la difamació. El meu odi ha recorregut tota la escala social".

No me'n puc estar de reproduir el fàstic de Puig per Domènech, perquè és digne de la mala llet habitual de Twitter. Els retrets de Domènech: "m'han ferit, m'han causat tristesa, diria casi fisiològica repugnància, com d'una cosa tant llunyana del home com un cuch o un insecte".

Però Puig no nega l'acusació de Domènech. Reconeix que havia agafat els treballs dels estudiants de l'Escola d'Arquitectura sobre el romànic del Pirineu, però intenta minimitzar l'afer anomenant els treballs: "plànols d'edificis vells, fets en una excursió amb els deixeples".

Puig, també tip, clou dient que ja n'ha tingut prou: "als insults nous, ni a les altres coses, ni una paraula més". I dóna per acabada tota aquesta "discussió degenerada en grollera y incivil baralla" que es produí la primavera de 1909 entre els dos grans arquitectes modernistes.

De tot aquest afer en quedà part del ressentiment que marca l'inici del Noucentisme i el replegament Modernista. Els primers, més joves, venien amb força, i els segons, més ancians, iniciaven el declivi i retirada. Gaudí, amic de Domènech, tot això s'ho mirava callat però atent.

Salvant les distàncies, la guerra entre el Domènech laic i esquerranós i el Puig catòlic i dretà recorda una mica la del veterà Oriol Bohigas del PSC (quan el PSC encara era una mica catalanista i no feia el fàstic que fot ara) i el jove Ricard Bofill de CiU als anys 1980s i 90s.

Però deixem estar les guerres i tornem a Nostru Sinyor, allà a la Vall de Boí. Recordem que en Domènech havia entrat a Sant Climent de Taüll l'octubre de 1904 i en Puig el setembre de 1907. I que aquest, furtant el material d'en Domènech, publicà el llibre sobre romànic el 1909.

Però Puig, de fet, entrà en acció ja el 1907. Tot just dos mesos més tard, el novembre de 1907 i fent ús de la seva condició de president de la Junta de Museus de Barcelona, envià una carta al Ministeri d'Instrucció Pública i Belles Arts demanant que Sant Climent es protegís.

La carta portava enganxades les fotografies que havia fet Adolf Mas, on el Crist en Majestat encara era amagat darrere del retaule gòtic, i Puig demanava que es considerés a "la notabilíssima església de Sant Climent de Taüll, a la Vall de Boí" com a "monument nacional".

Puig descriu el conjunt les esglésies de la vall com a "una espècie de sub-escola del Romànic català", en destaca les cobertes de fusta i la "policromia" dels interiors i exteriors, i afegeix aquesta planta de Sant Climent a escala 1/100.

Singularitza a Sant Climent respecte la resta d'esglésies de la vall dient que "és l'única de la sèrie conservada en la seva completa integritat, fent-la més preciosa el conjunt de les pintures murals que decoren encara el seu absis". Però avisa que amenaça "imminent ruïna".

I per a evitar que l'edifici vagi a terra demana que sigui l'Estat qui pagui les obres de restauració de la coberta i consolidació de l'estructura. A l'última pàgina Puig hi enganxa la transcripció de l'acta de consagració de Sant Climent que hi ha pintada en una columna.

I és que algú tingué la bona idea, al segle XII, de pintar sobre aquesta columna un text explicant el dia exacte en què fou consagrada l'església de Sant Climent. És com el certificat de naixement de l'edifici, que els successius emblanquiments de la columna van respectar sempre.

El text diu: ANNO AB INCARNACIONE DNI: M: C: XX: III: IIII: ID: DEBR VENIT RAIMVNDUS EPC BARBASTRE NSIS CONSECRAVIT HAC ECLESIA IN HONORE SANCTI CLEMENTIS MARTIRIS ET PONENS RELIQUIAS IN ALTARE SANCTI CORNELLI EPISCOPI ET MARTIRIS

És a dir, com diria un fatxa: "Qué pone en tu DNI?" (que aquí és una abreviatura de "Domini", que és "Senyor"): DNI: M: C: XX: III: IIII: ID: DEBR Senyor: mil: cent: vint: tres: quatre: idus: desembre Les idus de desembre és el dia 13. "Ante diem quartum" de les idus és el 10.

I per tant el text sencer seria: En l'any de l'Encarnació del Senyor 1123, el 10 de desembre, vingué en Ramon, bisbe de Barbastre i consagrà aquesta església en honor de Sant Climent màrtir i posà relíquies a l'altar de Sant Corneli bisbe i màrtir.

Però que el 1907 aquesta església amenacés ruïna a l'Estat l'importava un rave. Sant Climent de Taüll i Santa Maria de Taüll no foren declarades monuments històrico-artístics fins el 1931. Tot i així la vida seguia i el 1916 l'interior de l'església fou emblanquinat un altre cop.

Un efecte negatiu de la publicació del llibre de Puig és que les esglésies de la vall es feren conegudes i això despertà la fam dels col·leccionistes d'art. L'Església, per a fer calers, decidí vendre's part dels seus béns mobles, cosa que en teoria no inclou les pintures murals.

Però algunes pintures murals, com el Crist de Sant Climent que a les fotos quedava darrere del retaule gòtic, havien estat copiades el 1908 pel pintor Joan Vallhonrat i després publicades per l'Institut d'Estudis Catalans en diversos fascicles, aquest de Sant Climent el 1910:

I aquells fascicles excitaren als col·leccionistes: l'estiu de 1919 a la Junta de Museus li saltaren les alarmes quan saberen que el rector de Santa Maria de Mur s'havia venut les pintures murals i que les estaven arrencant. Al final acabaren a Boston, on encara hi són avui dia.

La tardor de 1919 la Junta de Museus es reuní per a decidir què feien. Sabien que l'Església havia venut més pintures al mateix marxant nord-americà i decidiren que les hi comprés la Junta per a evitar que se les quedessin col·leccionistes estrangers i acabessin fora del país.

I així la Junta de Museus aconseguí que avui dia el no-Pantocràtor de Sant Climent de Taüll segueixi a Catalunya: negociaren amb el marxant i, pagant la considerable quantitat de 420.670 pessetes, adquiriren 10 conjunts de pintures murals que entre totes sumaven fins a 345 m2.

A part de comprar-les hi havia una altra decisió: què en fem de les pintures? Puig i Cadafalch, que també era arqueòleg, recelava molt d'arrencar-les, preferia deixar-les a les esglésies. En canvi Folch i Torres no tenia cap dubte que s'havien d'arrencar i portar a Barcelona.

Puig i la Junta finalment acceptaren el pla de Folch i Torres i es decidí que encarregarien als mateixos especialistes italians que havien arrencat les pintures de Mur que arrenquessin les pintures comprades per la Junta. Els italians estaven disponibles, i tal dit tal fet.

Els "italians" vol dir Francesco "Franco" Steffanoni i els seus ajudants. Originari de Bèrgam, a la Llombardia, era fill d'un gran especialista en "strappo", que vol dir "arrencat" o "estirament", una tècnica d'arrencar pintures murals ideada per un pintor italià l'any 1728.

La família Steffanoni, el pare Giuseppe i els dos fills, Fedele i Franco, des dels anys 1880s conrearen fama en ser grans especialistes en arrencar pintures murals de totes les èpoques, des de romàniques fins del s. XVIII, com aquestes de Venècia arrencades per en Franco el 1906.

El marxant que havia comprat les pintures de Santa Maria de Mur, Ignasi Pollak, havia contractat a en Franco per a arrencar-les, i per això Steffanoni corria pel Pirineu l'estiu de 1919. Això és la pintura de Mur arrencada (més endavant en el fil explicaré com les arrencaven)...

...i això és la pintura un cop instal·lada en una reproducció de l'absis de Santa Maria de Mur que van fer al Museum of Fine Arts de Boston, on la descriuen així: "This fresco is among the greatest twelfth-century European paintings in the United States".

En nom de la Junta de Museus, doncs, Folch i Torres li encarrega al marxant i a Steffanoni que arrenquin les pintures murals que ha comprat la Junta. I així el 3 de desembre en Franco, que s'allotjava a l'Hotel Regina de Barcelona, ja és a la Vall de Boí reconeixent el terreny

Tot i que la major part del temps que Steffanoni treballà al Pirineu (1919-23) el dedicà a inspeccionar com eren els conjunts de pintures i com les hauria d'arrencar, el desembre de 1919 ja començà a arrencar les de l'Església de Sant Joan de Boí (avui dia n'hi ha una rèplica).

Acabà el febrer de 1920 quan tornà a Barcelona amb les pintures. Després, al maig, pujà amb uns ajudants seus a la Vall de Boí i entre juny-agost treieren les de Sant Climent de Taüll i Santa Maria de Taüll i algunes més de Sant Joan de Boí. A finals d'agost ja eren a Barcelona.

De setembre a desembre de 1920 Steffanoni i els seus dos ajudants s'estan a Barcelona instal·lant les pintures sobre les teles que aniran al museu, i el primer de gener de 1921 pugen i s'instal·len a la Seu d'Urgell d'on arrencaran les pintures de l'Església de Sant Miquel.

Començada la segona part de la campanya d'arrencament a la Seu d'Urgell, aquesta continuarà al Pallars Sobirà entre març i abril de 1921 a les esglésies rurals de Santa Eulàlia d'Estaon, Sant Pau i Sant Pere d'Esterri de Cardós, Santa Maria de Ginestarre i Santa Maria d'Àneu.

A finals d'abril tornen a Barcelona a instal·lar les pintures arrencades sobre teles per al museu, i al juny següent pugen fins al Berguedà a arrencar les pintures de Sant Quirze de Pedret, una església a 2 km de Berga. Aleshores tornen a Barcelona i així s'acaba la segona part.

L'última part de la campanya no començà fins a l'octubre de 1922 quan pujaren a Andorra a treure les pintures de l'Església de Sant Miquel d'Engolasters, i el desembre i gener següents els ajudants tornaren a Boí a treure més pintures de Sant Joan de Boí i Santa Maria de Taüll.

El 9 de novembre de 1923, amb tots els 10 conjunts de pintures ja arrencats i instal·lats sobre les noves teles, Steffanoni i els seus ajudants donen l'encàrrec per completat, i la Junta de Museus, en sessió del dia 15, certifica que la feina ha estat feta "amb tota perfecció".

Però si bé tècnicament la feina fou excel·lent, l'aventura tingué les seves anècdotes perquè Steffanoni no era italià: era "molt italià", era un prototipus d'italià. Tornem a l'estiu de 1920, a Taüll, per a veure les peripècies de l'arrencament de les pintures de Sant Climent.

La Junta de Museus va enviar a Taüll a l'artista Joan Vidal i Ventosa, que aleshores era relativament jove (tenia 40 anys), a controlar les feines d'arrencament fetes pels italians. Steffanoni, nascut el 1870, ja en tenia 50 d'anys, tot i que els seus dos ajudants eren més joves.

La tècnica d'arrencament era un secret professional que Steffanoni havia après del seu pare a Bèrgam, i per tant no tenia cap interès en explicar-la. L'home era conscient que ningú a Catalunya sabia arrencar pintures murals i per tant sabia que tenia una posició de molt poder.

A més a més de tenir una posició de poder era 10 anys més gran que en Vidal, i per tant l'individu que la Junta havia enviat a Taüll per a vigilar que fes bé la seva feina per a ell no era més que un "mindundi". I això va donar carta blanca a Steffanoni per a fer el que li rotés.

Aquests són Folch i Torres, que pujà ocasionalment a Taüll, Steffanoni i la seva dona, Vidal amb la seva dona i fill, i l'arquitecte Josep Francesc Ràfols, que havia de prendre mides per a fer més endavant la reconstrucció de l'absis al museu a Barcelona, davant de Sant Climent.

Vidal anava enviant cartes a Barcelona, a Folch i Torres, explicant-li que Steffanoni no volia explicar-li la tècnica d'arrencament i que, quan li demanava explicacions, en Franco es limitava a tractar-lo paternalment i condescendent, dient-li "caro amico" tot donant-li la mà.

Però resulta que Steffanoni era un italià prototípic: li encantava el vi, la festa i fer el "capullo" i era bastant fatxenda (i més sabent la posició de poder que tenia). Per a ell Taüll era com si anés d'Erasmus: féu molt bé la seva feina, però a canvi de fotre's la gran vida.

Aquest és Steffanoni l'estiu de 1920 aixecant un vas de vi, amb el campanar de Sant Climent al seu darrere i el poble de Taüll al fons. Deia en Joan Vidal sobre en Franco en una carta a Folch i Torres: "tan ell com la seva dona cada vespre estan en un estat lamentable de beguts."

Steffanoni només anava a treballar a Sant Climent als matins, portava ampolles de vi pel dinar i a les tardes se n'anava a passejar i caçar. Un dia de pluja, anant mig borratxo, va relliscar i es va fotre una llet a la muntanya que el va deixar al llit amb la cama inflada.

Deia Vidal: "De la caiguda la cama la te inflada i morada i totom li diu que no begui que li es dolent pel mal, pro ell contesta que primer s'estima morirse que deixar de beure. Ala bastida de S. Climent l'ajudant i ell en un parell d'horas al mitjdie se bebien 3 ampollas de vi."

La gent de Taüll aviat començà a afartar-se d'ell. Vidal deia: "ell i la seva dona i el goç, demati i tarde van de caçera malmetent els sembrats qu'encara son verds, sensa respectar res, trepitxan las hortes i escopetejan els ocells per petits que siguin. El poble n'està...

...indignadissim pel prejudici qu'els hi porta, tambè —com ja saps— l'unic deu d'aquet poble es el diner. Steffanoni una nit fortament begut va dir en un del poble qu'ell tenia de treure las pintures per força ó sinó el Sr. Pollak perdia 60 mil pesetas com indemnisació al Museu."

Els veïns de Taüll es van treure de la màniga l'argument que la inscripció de la data de consagració a la columna de Sant Climent no formava part de les pintures comprades per la Junta, i que si Steffanoni la pensava treure el poble havia de rebre una compensació econòmica.

Steffanoni, xulesc de mena i "vacil·lant" als veïns, tragué la inscripció de la columna tan ràpid com va poder. Quan els veïns ho saberen, una nit de juliol s'enfilaren i entraren al campanar, esbotzaren la porta que comunica amb l'església i agafaren la pintura de la inscripció.

En una mena de gest de "terra cremada" del tipus "aquesta pintura és nostra, i si no ens la podem quedar nosaltres no se la quedarà ningú!", els veïns van estripar-la en més de 30 bocins d'entre 5 i 10 cm i els van llançar pel campanar, pel cementiri i dins d'una galleda d'aigua.

Afortunadament en Vidal i els italians aconseguiren trobar-ne tots els trossets i la pintura pogué ser recomposta més tard a Barcelona i avui dia llueix així al MNAC. Per a calmar els veïns i evitar més merders, Folch i Torres va prometre entre 1.000 i 1.500 pessetes pel poble.

Cap a finals de juliol i després de dos mesos un tant turbulents Steffanoni començà a notar la pressió dels veïns i li agafaren les presses per acabar la feina. La seva dona també era de caràcter i a les reunions amb els veïns perdia els estreps cridant "porcos!" al personal.

Com a resum de l'estada d'en Franco a Taüll i Boí, aquestes frases que en diu Vidal: "estupit borratxo", "tot el poble el tè per un solemne ximple", "hi haurà bufatades a la cara del Cavalliere", "ahir [...] va agafar l'escopeta i va clavar una perdigonada a una noia de Bohi". ?

En fi, la qüestió és que quan el desembre de 1922 els ajudants tornaren a la Vall de Boí per a acabar de treure més pintures, Steffanoni no hi pujà. Potser aquest cop hauria estat ell qui hauria rebut una perdigonada... I aquest cop pujà també una comitiva de la Junta de Museus.

Amb la comitiva hi tornà a pujar el fotògraf Pelai Mas, que retratà als dos ajudants italians de Steffanoni. I en lloc de Vidal aquest cop pujà a vigilar-los l'arqueòleg Emili Gandia, que ja havia estat amb Steffanoni a Pedret i, al ser més veterà, l'italià el tractava millor.

Vidal ja havia descobert, d'amagat i quan els italians "dormien la mona" [sic], part de la tècnica d'arrencament de les pintures, però a en Gandia li explicaren tota sencera i entre les fotos de l'estiu de 1920 i les de 1922 es pot veure com anava tot el procés d'arrencament.

El primer que feien era mirar si sota l'emblanquinat de l'interior hi havia més pintures amagades o no. D'això en Vidal en deia "rescar", és dir anar rascant la paret a veure si hi havia alguna sorpresa sota l'estuc, i realment en trobaren algunes. Això és a Santa Maria de Taüll.

Rascar no tenia cap misteri i per això fins i tot en Vidal participava en aquesta part de l'operació. De fet, Vidal explicava que quan Steffanoni volia començar a arrencar les pintures que eren a la vista enviava a en Vidal a rascar a una altra banda perquè no veiés com es feia.

Això és a Sant Climent l'estiu de 1920, preparada ja la bastida amb forma d'aspa, de creu de Sant Andreu, per a arrencar el no-Pantocràtor, és a dir el Crist en Majestat. Els emblanquinats havien respectat la Mà de Déu i l'Anyell de Déu de set ulls que hi ha a dalt dels arcs.

Aleshores agafaven unes teles, unes gases xopes amb cola forta feta amb cartílags d'animal, i les enganxaven sobre les pintures. Les gases havien de ser més o menys petites perquè després es poguessin treure bé. Això és el procés d'enganxat en un arc a Santa Maria de Taüll.

Aquests són els dos ajudants de Steffanoni, amb Emili Gandia, el desembre de 1922 a Santa Maria de Taüll en una poètica foto de Pelai Mas: Arturo Dalmati remena el bidó on hi ha la cola forta mentre en Gandia s'ho mira atentament. Arturo Cividini, a la dreta, prepara la paret.

Aquests no sé qui són ni a on són, però es veu com tota la paret és plena de teles, amarades de cola, que no fan més d'un o dos pams cadascuna. Per sobre d'una primera capa se'n posava una segona i encara una tercera i una quarta per a assegurar-se que s'arrencaria bé la pintura.

Un cop la cola s'assecava aconseguia que la pintura quedés més enganxada a la gasa del que ho estava a la paret, i aleshores calia anar arrencant aquestes teles o gases amb molta cura, de vegades ajudat amb un cisell i un martell. I així es feia l'"strappo" o arrencat italià.

Un cop despresa, la tela s'enrotllava. Quedava així un rotlle de gases que per la part posterior tenien pràcticament tota la pintura mural enganxada (restes profundes de la pintura quedaven a la paret), només amb petites restes de morter. Aquest és Dalmati a Santa Maria de Taüll.

Això és una secció de les pintures. A l'esquerra tal i com estan als murs de les esglésies: el mur de pedra (A), una capa de morter de calç i arena gruixuda (B), una capa de morter més fina (C), i a dalt, en vermell, la pintura. I a la dreta, un cop posada sobre un nou suport.

Al tweet anterior, al dibuix de la dreta, es veu com la pintura arrencada encara arrossegava una mica del morter fi, però això no era problema ni per al transport ni per després muntar-la al museu. Un cop tenien totes les pintures les posaven al terra per a enrotllar-les bé.

Un cop fets els rotllos es posaven dins d'unes caixes plenes de palla preparades expressament, versió antiga d'un paquet d'Amazon. Els ajudants de Steffanoni, amb camisa blanca en Cividini i darrere, amb barret d'ala llarga, en Dalmati, estaven constantment vigilats pel personal.

Aquesta foto, com la resta també de Pelai Mas, és d'uns pocs segons després quan un mossèn (potser el rector de Santa Maria de Taüll, no sé...) va a demanar-li quelcom a Dalmati. Els rectors de Santa Maria i Sant Climent també controlaven en tot moment el que feien els italians.

En lloc d'una camioneta d'Amazon, però, qui portà les pintures foren mules (ja he dit alguna vegada, com en el fil de la construcció del Santuari de Núria, que l'arquitectura catalana li deu un monument a les mules i els muls) aquí baixant cap a Boí amb les pintures al llom.

El trajecte de tornada fou fotografiat per Mas. Això sembla el Far West al segle XIX però és baixant pel Pirineu català l'hivern de 1923. Baixaren de Taüll a Boí, i de Boí fins al fons de la vall, al riu Noguera de Tor. Aquí es veu la caravana en un meandre del riu, a Barruera.

De Barruera baixaren fins a Pont de Suert i després fins al poblet de Senterada, d'on és aquesta foto a la fonda d'en Gallart. Finalment arribaren a la Pobla de Segur on les pintures foren carregades en un camió que les portà fins a Tàrrega, i d'aquí en un tren fins a la capital.

No sabrem mai quina fou la honorable mula que carregà el No-Pantocràtor, el Crist en Majestat, des de Taüll fins a Tàrrega però beneïda sigui. De fet, beneïdes totes, també els cavalls que portaren al personal, perquè sense aquests abnegats animals aquesta història no té sentit.

Les pintures es portaren al Museu d'Art i Arqueologia, museu muntat el 1902 per Puig i Cadafalch a l'arsenal de la Ciutadella. Allà es reconstruïren els absis de les esglésies, amb els plànols fets per Ràfols, com aquest de Santa Maria de Taüll, i s'hi instal·laren les pintures.

Foren també els propis italians qui posaven les pintures sobre la tela definitiva: desenrotllaven les pintures al terra, enganxaven una tela nova amb cola per la part on hi havia la pintura, aquesta s'hi adheria i després treien les gases antigues amb aigua. Aquest és en Dalmati.

Un cop les pintures eren sobre la nova tela ja es podien penjar als absis reconstruïts al museu, cosa que ja feien els funcionaris, i així la feina dels italians era finalitzada i les pintures guardades a Catalunya per sempre més, per bé que fora dels pobles i esglésies d'origen.

Un any abans, el març de 1922, ja s'havia fet una primera exposició pública de les pintures arrencades fins aquell moment, incloses les de Sant Climent. Josep Puig i Cadafalch hi assistí, i també l'Steffanoni. Però segons la crònica de l'acte, en Lluís Domènech i Montaner no.

En Domènech es degué prendre l'èxit de les campanyes d'arrencament de manera agredolça: per una banda li devia fer ràbia que Puig i Cadafalch hagués estat rere tota aquella operació però per altra devia estar satisfet de saber que les pintures eren finalment salvades a Barcelona.

Però segurament en Domènech no arribà a veure mai les pintures al Museu. Steffanoni havia donat per acabada la feina el 9 de novembre de 1923 i Domènech morí al cap d'un mes i mig, el 27 de desembre. Ja feia anys que era malalt de càncer d'estómac i reposava, retirat, a Canet.

La Història, que vol dir els historiadors, sempre fan molt èmfasi en la "descoberta" del romànic català per part de l'IEC de Puig i Cadafalch el 1907, i certament fou un fet molt important. Però es deixa massa de banda el paper pioner d'en Domènech i els seus alumnes el 1904-06.

Hi ha una anècdota que ajuda a explicar el zel amb què en Domènech es guardava certa informació valuosa sobre algunes pintures murals del Pirineu que la gent de la Junta de Museus encara no coneixia, fins i tot un cop feta la famosa expedició de l'IEC del setembre de 1907.

L'anècdota l'explicava en Josep Pijoan, arquitecte i historiador, que era 32 anys més jove que en Domènech i que fou qui elaborà aquells fascicles sobre "Les pintures murals catalanes" publicats per l'IEC que van despertar l'interès dels col·leccionistes d'art als anys 1910s.

Pijoan havia publicat el primer fascicle de la col·lecció el 1907, sobre les pintures murals de Sant Quirze de Pedret, però aquell any encara no en coneixia masses més de pintures. Al llarg de 1907 n'anà sabent d'altres, incloses les de Taüll que havia vist l'expedició de l'IEC.

Però un dia de 1908 a Barcelona un dels expedicionaris de l'IEC, Mossèn Gudiol, li digué a Pijoan que havia parlat amb Domènech i que aquest, que s'havia mirat els fascicles publicats per Pijoan, li digué que estaven badant i que encara no coneixien les millors pintures de totes.

Gudiol li explicà això a Pijoan i aquest quedà intrigadíssim sobre a quin lloc del Pirineu devien ser aquestes pintures tan bones que només Domènech i els seus alumnes coneixien. Pijoan ni tan sols gosà demanar-li a Domènech que li revelés el secret perquè sabria que no li diria.

En part passava el mateix que passaria l'any següent amb la guerra amb Puig i Cadafalch: en Domènech era del sector esquerranós de "El Poble Català" mentre que en Pijoan era, com en Puig, del sector conservador de la Lliga i de "La Veu de Catalunya". En Pijoan ho recordava així:

Així que l'única opció que tenia Pijoan era intentar endevinar a on eren les pintures. Però un dia de 1908 l'atzar trucà a la seva porta: Pijoan era davant de l'Ateneu Barcelonès i veié que en sortia en Domènech acompanyat de Joaquim Morelló, un conegut apotecari i farmacèutic.

I aleshores se li encengué una bombeta: en Morelló... umm... en Morelló és d'Esterri d'Àneu... Ah cony, les Valls d'Àneu! A Pijoan se li revelà per divina providència la ubicació de les pintures secretes. I és que l'IEC havia passat per la Vall de Boí però no per la Vall d'Àneu:

Pijoan decidí pujar ràpidament al Pallars Sobirà. Al cap de tres dies i d'una llarga travessia arribà a Esterri i anà a cercar el germà d'en Morelló, que eren una família coneguda, i l'enganyà dient que era amic d'en Domènech i de la seva corda (la corda de "El Poble Català").

No sabia ni quines pintures buscava però el germà d'en Morelló ho captà de seguida: les de Santa Maria d'Àneu, una església i monestir aïllat a les afores d'Esterri, a prop del poblet d'Escalarre. Poquíssima gent, més enllà dels habitants de la vall, coneixia aquesta església.

Pijoan s'encaminà fins al monestir i entrà a la rústica església, construïda a la primera meitat del segle XII i que és com una gran nau industrial en versió religiosa, una successió d'arcs apuntats que dirigeixen les visuals cap al focus central de l'espai, i al focus central...

...Pijoan va veure aquelles fantàstiques pintures que Domènech volia mantenir en secret fins que no les publiqués al seu futur gran llibre sobre art romànic català: dos espectaculars serafins, els àngels de més alt rang, amb les sis ales creuades i plenes d'ulls. Tot un tresor.

Tal com havia fet Puig i Cadafalch el 1909 amb "L'Arquitectura romànica a Catalunya", Pijoan s'avançà a Domènech i publicà el fascicle sobre les pintures de les esglésies de les valls de Boí i d'Àneu el 1911, inclosa Santa Maria d'Àneu. I Domènech es quedà sense glòria, "again".

Val a dir que si bé hi hagué un temps en què Santa Maria d'Àneu no la coneixia quasi bé ningú, 90 anys més tard, per coses de la vida, esdevingué l'església catalana més coneguda per totes les estrelles de rock internacionals. I és que l'església és al bell mig d'aquests prats...

...on se celebrà el Doctor Music Festival. Jo hi vaig anar a la primera edició (1996) i recordo que Iggy Pop, David Bowie i Lou Reed van tocar a l'escenari principal al costat de l'església. Alice Cooper, Nick Cave, RATM o Bob Dylan també la veieren de prop. Gràcies, serafins! ?

En fi, tornem a Sant Climent de Taüll. Un cop Steffanoni arrencà el Crist l'església quedà amb l'absis buit i la part de dalt, visible des de la nau, fou emblanquinada. Steffanoni no havia necessitat retirar el retaule gòtic i per tant darrere d'aquest no calgué emblanquinar.

El 1924, amb els diners de la venda de les pintures, s'arreglà una mica la coberta de l'església. El 1936 arribà la guerra i el retaule fou retirat per a protegir-lo i, després de voltar per diversos llocs, acabà al Museu Diocesà de la Seu d'Urgell però desmuntat i incomplet.

Per la seva banda les pintures havien estat traslladades el 1931-34 al Palau Nacional, a Montjuïc, perquè l'arsenal de la Ciutadella on eren fins llavors passava a acollir el nou Parlament de Catalunya un cop reinstaurada la Generalitat. A la foto desmunten l'arc de Sant Climent.

El 1923 Puig i Cadafalch havia hagut de marxar a l'exili, a causa de la dictadura de Primo de Rivera, però tornà el 1924 i per tant ja era aquí durant el trasllat de les pintures. Els absis que s'havien construït 10 anys abans al Museu de la Ciutadella es van anar desmuntant...

...i es van anar transportant, ja fos tota l'estructura sencera com aquest absis amb les pintures de l'andorrana Sant Miquel d'Engolasters...

...o bé es van desmuntar per parts, com el de Santa Maria d'Àneu i els serafins secrets d'en Domènech...

...o aquest absis de l'Església de Sant Pau i Sant Pere d'Esterri de Cardós, i es van portar fins a la porta del Palau Nacional on hi havia, com es veu a la foto, una rampa feta amb taulons de fusta...

...i au, cap amunt, fent-los lliscar amb palanques per la rampa fins a tenir-los a peu pla i entrar-los a dins...

...on es van tornar a muntar els absis i es va anar creant el nou escenari amb els arcs presbiterials...

...i així finalment, quan el nou Museu d'Art de Catalunya fou inaugurat el novembre de 1934 (no es digué Museu Nacional d'Art de Catalunya, MNAC, fins el 1990), les pintures arrencades del Pirineu es van quedar per sempre més a Montjuïc, com les de Santa Maria de Ginestarre...

...les de Sant Pau i Sant Pere d'Esterri de Cardós (el segon per la dreta, amb ulleres, és en Joaquim Folch i Torres)...

...els serafins de Santa Maria d'Àneu (que no van poder escoltar mai en directe a David Bowie o Bob Dylan allà a casa seva, als prats d'Escalarre, però sí un concert dels Rolling Stones a la Sala Oval del MNAC l'estiu del 2007)...

...les de Santa Maria de Taüll...

...i la "pièce de résistance", la cirereta del pastís, la joia de la corona, el súperfamós Crist en Majestat de Sant Climent de Taüll, aka el "Pantocràtor".

Durant la Guerra Civil les pintures es van treure del museu, la tardor de 1936, i es van portar primer a Olot i després a Darnius, Agullana i Bescanó, fins que, després d'haver-les exposat a París un temps, el 1939 tornaren a Montjuïc, on tornaren a ser exposades al mateix lloc.

El 1942 es reobriren les sales d'art romànic i el 1961, després d'adquirir més obres, el museu muntà una "Gran Exposició d'Art Romànic" que fou promoguda pel Consell d'Europa. Quan ja feia 40 anys que les pintures murals eren al museu es decidí fer una remodelació de les sales.

En aquesta remodelació, feta entre 1972 i 1973 i sota la direcció de Joan Ainaud de Lasarte, algunes de les pintures es començaren a exposar en uns espais que recreaven l'espai original de les esglésies, i així ha durat fins avui dia després de més reformes el 1990-95 i el 2011.

Avui dia el Crist en Majestat de Sant Climent de Taüll ja no és només la principal imatge de Taüll, de la Vall de Boí, del Pirineu, de l'arquitectura i l'art romànic català o del MNAC sinó que és tota una icona popular. Se'n comercialitzen bosses, coixins, rellotges, faldilles...

...vestits, samarretes...

...fundes de mòbil, davantals, llibretes, gots, plats, etc. Fins i tot el "pantocràtor" et protegeix de la Covid-19 amb una mascareta. Aquí es poden trobar alguns productes personalitzables:

Espoliada del seu gran tresor, què se'n féu de l'Església de Sant Climent? El 1916 l'havien tornada a emblanquinar per dins i el 1924 li havien arreglat una mica la coberta. Passada la guerra i ja sense el retaule gòtic, el 1946 se li tornaren a fer reparacions a la teulada.

Però això no era, només, el que Puig i Cadafalch havia demanat per carta al Ministeri d'Instrucció Pública, el novembre de 1907, quan avisà que l'església amenaçava ruina: calia també consolidar les parets i atirantar els arcs per a evitar la "destrucció imminent" de l'edifici.

Òbviament el Ministeri espanyol s'havia passat la petició catalana per l'entrecuix (quina sorpresa, no?) i no havia fet cap cas a l'urgent prec d'en Puig. El 1931 Sant Climent havia estat declarada Monument Històrico-Artístic però ni això havia servit per a restaurar l'església.

La part més delicada a nivell estructural, un cop reparada la coberta, era el campanar, que ja portava 7 segles dret i necessitava urgentment ser estudiat i restaurat. Un primer projecte fou redactat el 1941 per l'arquitecte Alejandro Ferrant Vázquez, un conegut restaurador.

Ferrant restaurà les 4 esglésies de la Vall de Boí totes alhora i ben bé fins que morí el 1976. En lloc de fer un únic projecte i executar-lo d'un sol cop es va passar 24 anys fent obres parcials a les esglésies a mida que anava aconseguint diners per a fer-hi intervencions.

Les obres, però, no començaren fins que Ferrant féu un nou projecte el maig de 1952. Puig i Cadafalch, l'últim gran arquitecte modernista, encara hi era: morí el 1956 als 89 anys. Suposo que se n'assabentà que per fi el seu prec de 1907 havia estat atès... 45 anys més tard!

Ferrant determinà que l'església estava feta "caldo" i proposà desmuntar totes les cobertes, tant de l'edifici com del campanar, i després armar-les i reconstruir-les de nou. Del campanar en dibuixà aquest plànol marcant en vermell les àrees més malmeses a on calia actuar-hi.

Va desparedar les finestres massissades, va reconstruir les columnetes perdudes de les finestres, va arreglar els sostres interiors dels pisos i va arreglar la coberta. Per a poder treballar en les façanes del campanar va aprofitar els forats de bastida originals del segle XII...

...d'on hi penjà les plataformes de fusta per a treballar. En realitat Ferrant modificà l'ànima del campanar: desmuntà les arcuacions i reforçà els pisos de dalt amb cèrcols (collars de formigó amb armadures de ferro) i després tornà a muntar les arcuacions a sobre dels cèrcols.

Això fou tot el que pogué veure Puig i Cadafalch, si és que mai ho arribà a veure en persona, perquè la següent intervenció que féu Ferrant ja no va ser fins el 1959, quan l'arquitecte català ja era mort. I fou en aquesta segona intervenció quan s'atacà el tema de l'absis.

Tot i que sota de l'emblanquinat de la volta de l'absis encara quedaven restes de pintura profunda del Crist en Majestat original (una mena d'"espectre" del Crist), es decidí fer una rèplica de la pintura i posar-la a sobre. No fou una proposta exempta de crítiques, però es féu.

A més a més d'encarregar la rèplica del "pantocràtor" Ferrant canvià l'essència de l'interior de l'església fent una cosa que als veïns els degué deixar astorats: va treure tot l'emblanquinat de les parets, aquestes parets antigament pintades i després estucades de blanc...

...i les va deixar despullades. L'església sempre havia tingut un vestit (fins i tot bona part del campanar era pintat de blanc i vermell) fins que vingué la idea moderna de deixar els edificis antics amb la pedra dels murs a la vista, sense cap mena d'acabat, és a dir inacabats.

Quan Ferrant va treure, o "limpiar" com deia ell, l'emblanquinat va trobar encara més pintures romàniques a l'absis, als arcs de la capçalera i als arcs que separen les tres naus. El 1961 algunes d'elles s'arrencaren i també es portaren al MNAC on s'exposaren a partir de 1972.

Ferrant també va fer reparacions de les lloses del paviment i les parets de l'absis. La rèplica del Crist (foto dreta) s'encarregà al jove pintor santcugatenc Ramon Millet, nat el 1930 i mort aquest 2022, que la féu seguint la que sortia als fascicles de Pijoan (foto esquerra).

La rèplica de Millet, muntada sobre uns plafons de guix, s'instal·là a Sant Climent el 1961 i allà estigué fins el 2013. El de Millet fou el "pantocràtor" que la meva generació (1976) i diverses generacions abans i després de la meva vam veure a dins l'església durant 5 dècades.

Qui potser també l'arribà a veure foren dos vells protagonistes d'aquesta història: Joaquim Folch i Torres i Josep Pijoan. Ambdós moriren el 1963, tot i que Pijoan feia molts anys que vivia a Suïssa. Qui segur que no la va veure fou Steffanoni, que havia mort a Bèrgam el 1942.

Ferrant, a la foto amb la rèplica de l'absis de Santa Maria de Taüll feta també per Millet, morí el 1976 però encara fou a temps de fer una tercera intervenció a Sant Climent després de les de 1952 i de 1960-61. Faltava encara el moll de l'os: reforçar l'estructura de l'església.

De fet Ferrant ja havia començat a redreçar l'esquelet de l'església en la intervenció de 1961 quan atirantà els arcs interiors que separen les tres naus, perquè aquests empenyien tant el mur de la façana principal que aquesta s'havia desplomat i bombat ("pandejava" en catanyol).

El desplom i el bombat de la façana principal, que mira a ponent, afectava sobretot a la cantonada amb la façana nord perquè aquí no hi toca el sol i el morter original, com que no s'asseca mai i és permanentment humit, s'havia degradat molt més que no el de la façana sud.

Arribà, doncs, el 1971-72 l'últim projecte que dirigí Ferrant i que consistí en desmuntar les cobertes de l'edifici i reconstruir-les, afegint una "capa de fieltro aislante" entre l'estructura de fusta i les teules de pissarra, perquè des de 1952 ja no s'havien reparat més...

...i pel que fa a les parets recalçà amb formigó els fonaments d'aquella cantonada desplomada de la façana, atirantà el primer tram de la nau en sentit transversal i consolidà els murs i els absis fent una rasa de drenatge perimetral, recalçant l'absis nord i refent part del sud.

El 1974 avisaren a Ferrant que hi havia disponible una assignació de 4 milions de pessetes per a fer més obres a les esglésies de Taüll. Féu un projecte el 1975, per a arrencar més pintures, però ja estava greu de salut i morí el 1976. I així quedà el Sant Climent post-Ferrant.

El Sant Climent post-Ferrant és bàsicament el Sant Climent actual. Arribada ja la ridícula farsa aquesta que en diuen "democràcia espanyola", el 1998 era la Generalitat qui es feia càrrec d'unes noves obres que només consistien en refer la ruïnosa escala de fusta del campanar.

Tot s'anava preparant per al definitiu reconeixement internacional: el 30 de novembre del 2000 les "Catalan Romanesque Churches of the Vall de Boí" foren declarades Patrimoni Mundial de la Humanitat per la UNESCO pel seu "Outstanding Universal Value". ?

Catalan Romanesque Churches of the Vall de Boí

---

The narrow Vall de Boí is situated in the high Pyrénées, in the Alta Ribagorça region and is surrounded by steep moun...

https://whc.unesco.org/en/list/988-004

I aleshores és quan finalment, i metafòricament, Sant Climent deixà de ser "de Taüll" i, com el "pantocràtor", passà a ser "de Catalunya". La Generalitat féu una altra campanya el 2000-01 de restauració de les pintures de l'església, i encara en trobà alguns fragments nous.

També es desmuntà el cor, s'instal·là un cancell de seguretat, renovà les instal·lacions, repartí faristols explicatius i muntà mobles amb vitrines amb objectes d'art. El 2007-08 es van fer més reformes de les instal·lacions i el 2010 una prospecció arqueològica de l'absis.

Un cop museïtzada l'església ja només quedava Sónaritzar-la (del Festival Sónar). S'aprofità que amb la prospecció arqueològica de l'absis s'havia hagut de retallat part de la pintura del Crist de Ramon Millet i es decidí treure-la sencera, retallant els fragments de guix...

...i substituir-la a partir del 2013 per un espectacle audiovisual digital, un "video mapping" (en català "videomapatge"), que no només projecta un Maiestas Domini de llum ("Jo sóc la llum del món!") sinó que imagina com devia ser tot el conjunt pictòric original de l'any 1123.

I aquesta seria, "grosso modo", la història de l'església més famosa del Pirineu català, que competeix amb Sant Pere de Rodes, Santa Maria de la Mar, les catedrals, el Modernisme de Domènech i Puig, i totes les obres gaudinianes per a ocupar el tron de l'arquitectura catalana.

Amb qui no competeix Sant Climent és amb les seves esglésies germanes de la Vall de Boí perquè resulta que els campanars de Sant Climent de Taüll, Sant Joan de Boí i Santa Eulàlia d'Erill la Vall estan tots tres alineats en una perfecta línia recta de 2,07 kilòmetres. Màgia?

No és màgia, és clar. És ciència. Però no en tinc ni idea de com s'ho van fer al s. XI per a alinear el de Sant Climent amb els dos de sota la vall, i encara menys perquè. Hi ha una teoria que diu que era per a enviar senyals de poble a poble, però per a això no cal alinear res.

I és que Boí, a primer pla de la foto i a 1.273 metres d'altitud, i Erill la Vall, al fons i a 1.240 metres, són a la mateixa altura. Els seus campanars veïns, com cantava Llach a "País petit", es veuen a simple vista. Però Taüll és molt més amunt, a 1.510 metres, i força lluny.

Aquesta misteriosa alineació, de la qual no n'he aconseguit trobar mai cap explicació raonable, almenys va generar una simpàtica llegenda que fa un parell d'anys l'actriu i narradora @JordinaBiosca va tenir el gran detall de gravar-nos-la en vídeo:

I així acaba aquest llarg fil. Aquest desembre Sant Climent de Taüll ha fet 899 anys, l'any que ve celebrarà el seu 900è aniversari, pel qual un bon regal seria desxifrar aquesta curiosa alineació de campanars. Tota la resta ja és Història, i de les millors d'aquest país. Fi.